"Dije que los políticos catalanes no eran de fiar hace años, pero los tiempos han cambiado". El poseidor d'aquestes paraules publicades ahir al Levante, és Arturo Virosque, una persona que no destaca pel seu progressisme ni el seu catalanisme exacerbat precissament, i que és President de la Cambra de Comerç de València. Que aquest senyor haja dit aquesta frase mereix que, enmig de les vacances i després d'un cap de setmana de desconnexió a la Marina Alta, escriga unes línies en una nit que no deixarà dormir ni déu de la calor que fa.

I és que aquest agost, més de les notícies amb poca trascendència històrica, com la troballa d'una nova partida de monedes d'euro amb la cara de Homer Simpson, va camí d'esdevenir clau en la història recent dels Països Catalans. El guió, aparentment, era el de sempre, un incompliment per part de l'Estat Espanyol. Aquesta activitat, inherent al propi concepte d'Estat Espanyol tampoc no hauria de fer alçar de la cadira a cap redactor, però 40 anys tard, PP i àrea metropolitana (empresaris i mitjans afins) s'han donat compte que girar-se de cul a Catalunya és un mal negoci.

No passa res, més val tard que mai que diria aquell, però per fi, el govern valencià s'ha parat a escoltar una estona a aquells empresaris que d'un altre cantó ja feien front comú per un corredor mediterrani competitiu i no de via única i peatge com fins ara, i s'ha fet seues totes les alarmes que parlaven del dèficit fiscal a casa nostra. Altres, a força de guanyar-nos a pols el títol personal i transferible de "catalan/a de mierda", ja feiem via, actuant de camàlics de la qüestió.I és que amb el finançament ens hi va una bona part del nostre futur. Si volem fer front a les crisis amb una indústria potent del coneixement necessitem matèria gris, la més costosa de fabricar a costa d'esforços i projectes de formació i innovació. De moment, anem pel mal camí i més de 70.000 llicenciats ja viuen i treballen al Principat.

No siguem ingenus tampoc, i ens parem a pensar que el PP ha patit una reconversió mística d'un dia per a l'altre. Tota aquest història els hi ve pintat, a la seua estratègia de robatori permanent al País Valencià per culpa del PSOE. Apunteu la data i el discurs i d'aquí uns anys (esperem) el podreu aplicar fil per randa posant PSCV on deia PP i viceversa i no sonarà gens estrany. Tampoc aquest "apretó" financer del Partit Popular serveix per excusar-los de la mala gestió del Consell. No només de l'espoli fiscal del País Valencià és culpa que els xiquets valencians tinguen un equip informàtic per cada 16 alumnes i els xiquets extremenys (amb tot el carinyo que estan una mica susceptibles) un cada dos xiquets, sinó que alguna cosa tindrà a veure el balafiament financer del Consell, que podria ser perfectament causa de la crisi econòmica mundial, si el País Valencià pintara una miqueta més en aquest món.

Siga com siga, benvinguda siga el canvi de postura i el front comú pel finançament dels governs dels Països Catalans. De fet, en el cas valencià no podria ser d'una altra forma quan estem donant una part cabdal dels nostres recursos a territoris de l'Estat Espanyol que ja són més rics que nosaltres. Rebiem menys fons FEDER que diners destinavem a la solidaritat (parle en passat pel FEDER no per l'espoli) i ni mitja paraula més altra que una altra fins al canvi de govern al PSOE per suposat. Ara caldrà veure, si per una vegada ningú inicia cap deriva partidista i som capaços tots plegats d'arribar a bon port, i sempre millor no arribar-hi que tenir un mal acord.

Ves a saber si aquest canvi de postura entre catalans i valencians acaba per ser un costum i 40 anys després tornem a parlar-nos. Amb una mica de sort, podrem prescindir de la nostra condició de "polacos" ,aqduirida amb feina i esforç de fer de camàlic en certes qüestions, per ser reconeguts com a valencians preocupats pel seu present com a inici del seu futur. Els indrets que comparteixen, passat, i més present del que volen reconèixer, no tenen més remei que escriure el seu futur plegats.

]]> http://pipomoncat.wordpress.com/?p=75 Fri, 13 Jun 2008 09:15:11 +0000 pipomon http://pipomoncat.wordpress.com/?p=75 Al recull de premsa, una entrevista molt interessant al Conseller d'Economia Antoni Castells recollida a les planes del diari Avui. Les declaracions van en la mateixa línia de dimarts durant la seva intervenció al programa 59 segons de TVE: el finançament l'han de negociar Catalunya i l'Estat bilateralment, els socialistes catalans al Congrés sempre han de posar -i diu estar convençut que ho faran- el país com a prioritat 1, Felipe -el PSOE- s'equivoca quan diu que ara no és un bon moment per tocar el finançament -“no esperava paraules que, sota l'embolcall del discurs de l'interès general, semblen respondre als interessos territorials només d'una part d'Espanya”-, la unitat de Catalunya -dels partits catalans- a Madrid és primordial si es vol una força negociadora determinant,... I pica l'ullet al minoritari -i minoritzat- sector catalanista del PSC, postulant-se de manera indirecta com a nou líder d'aquesta facció, després de l'assassinat d'un Maragall a qui plora. S'agraeix la sinceritat de l'Honorable senyor Castells. Ara, cal que faci que el Congrés del PSC no sigui una bassa d'oli. ERC, CDC, PSC,... Potser seran unes setmanes entretingudes.

II. Amics. Res millor que començar la carniceria fent un favor als socis i no voler que els vots d'Unitat vagin al possible grup parlamentari d'Esquerra -que sense aquests vots serà impossible-. Així s'aconsegueixen complicitats, amics, i reforçar el nacionalisme. Nosaltres haurem aconseguit aprendre, a mem si és vera, que els experiments amb gasosa no serveixen més que per fer bombolletes que ens exploten a la cara.

III. 'Lo nostro'. Qui escura els plats dels mallorquins, qui ens encera les sabates, qui ens duu a passejar el ca i ens rega el jardí, qui passa la granera per davall els nostres llits, o qui torca el cul a les nostres padrines, no pot anar a escola amb els nostres fills. Aquesta és la política educativa d'Unió Mallorquina: els mallorquins primer, però endivina tu qui són aquests mallorquins! Demanaran carnet? El d'identitat, el del Mallorca o el d'UM, pens jo. Els pobres amb els pobres, els negres amb els negres, els bruts amb els bruts. I els d'UM amb els d'UM, nets i polits.

IV. A mi ningú m'engana. "Quan el català no existeixi, encara es recordarà el concert del Liceu..." deia l'Avui dilluns passat. Antònia Font va deixar el públic de Barcelona admirat, sense paraules, 'aclaparat': la banda és un dels millors productes musicals que ha sortit de Mallorca des de fa dècades, amb ben poques ajudes institucionals i molta de feina per arribar a on són ara. Altres conjunts tenen més dificultats per fer-se un forat al món de la música, tot i una certa popularitat que ja tenen -certa-, i sempre anirà bé que se'ls ajudi una miqueta; El Canto del Loco és un d'aquests casos de grups que tenen problemes de fama, i que accepten agraïts l'ajuda de les conselleries governades per UM. A canvi, pareix que la seva imatge aniria lligada a les Balears: la dels madriletas de cara guapa que venen a l'estiu a les nostres platges per veure rosses amb top-less i fer renou a les discoteques. Fer país i foment del turisme de qualitat, dos objectius d'Unió Mallorquina per aquesta legislatura. I amb doblers públics!

Els vots d'Unitat serviren per ben poca cosa, per no dir per res. Vaig ser una defensora d'Unitat malgrat els problemes que havien sorgit des d'un principi i malgrat la presència d'UM. Pensava que la candidatura tenia possibilitats de fer uns bons resultats. Malauradament no va ser així i els retrets varen venir el mateix dia 9 de març a vespre.

Unitat, però, no va ser l'únic resultat decebedor de la nit. Esquerra també en va quedar tocada, per tant, el regust amarg de la derrota em venia per partida doble.

Ara se'ns presenta l'oportunitat de fer que el resultat patètic d'Unitat i el fracàs d'Esquerra tenguin, així i tot, una recompensa pel nacionalisme (i per l'independentisme) i formar un grup parlamentari amb ICV i IU. És cert que IU tampoc és la millor opció per formar grup parlamenari, ja que un dels motius pels quals no entraren dins la coalició nacionalista va ser precisament la negativa d'Unitat davant la demanda d'IU de poder comptar amb els vots obtinguts per formar, precisament, grup parlamentari (tal com va passar a les eleccions del 2004 amb els vots de Progressistes). Tot i aquestes desavinence, és important tenir l'opció en compte, ja que, repetesc, pot ser favorable.

La sorpresa ve d'UM, que ha sortit a dir que s'hi nega, que no ho vol de cap manera. Jo no ho entenc de cap manera! UM ha resultat que va restar vots entre els nacionalistes i que els seus, que en teoria també ho són, no votaren Unitat! I això és una qüestió empírica. És per això que ara no haurien de deixar perdre l'oportunitat que la gent d'Esquerra -que no serà problema, lògicament- i d'ICV (i IU) assumeixin el programa d'Unitat i es comprometin a ser la nostra veu- que no seran els diputats elegits tant pel PSOE com pel PP- i que vetllin pels interessos de les Balears.

UM ha de reflexionar i veure que d'aquesta manera, talvegada, aconseguim quelcom més per les Balears. No és una qüestió de cadires sinó d'emergència nacional.

No entonaré el 'ja vos ho deia', perquè a més de ser un comentari impertinent en aquestes hores baixes, a l'assamblea d'Esquerra que es va ratificar l'acord, tot i que vaig exposar les meves crítiques i reserves, hi vaig votar a favor: ho podíem provar, tot i les dificultats. Els darrers dies d'aquesta campanya fins i tot estava convençut que aniria bé. Ara sabem, després de la castanya, que no es poden fer experiments amb gasosa, substància que un no sap molt bé si incloure dins les begudes de cola o les aigues amb gas, que tampoc és gaire bona, i que es mescla amb qualsevol cosa que li doni un poc de gust.

Ara és el moment de l'anàlisi, i les executives respectives el faran. Jo tenc el meu de particular, no sé si coincident del tot o no amb la que farà el meu partit, que comença amb la reflexió que no podem aspirar mai a res que no sigui residual si cada quatre mesos ens presentam amb unes sigles diferents amb coalicions diferets. Bloc? Esquerra? PSM? Unitat? Complica molt més la campanya primer haver de justificar les noves sigles, explicar-les, per després explicar el programa: has de fer el doble de feina! Però me tem, per l'experiència d'aquests anys, que en podem estar quatre més barallant-nos una mica més, perquè a les properes autonòmiques correguem a fer una nova coalició, amb noves sigles i candidats, i embullem una mica més la gent.

A Unitat no l'hem votada ni nosaltres. Era una coalició curiosa, nascuda en circumstàncies estranyes i sense un futur clar. O, i ho dic sincerament, sense futur. Ha fracassat allà on, a priori, havia de triunfar més: a Alcúdia, a Porreres, a Costitx, cosa que converteix el Tercer Espai en Exterior, és a dir, més enllà de l'extratosfera, a la Lluna o més enfora. A altres pobles, el meu sense anar més enfora, era difícil la campanya conjunta, i no parlem de Sineu o Sant Joan... Pot ser s'hagués pogut fer millor, o senzillament, no es podia fer.

Ara queden quatre anys per endavant. Si EU era un aliat complicat fa un any, ara és un aliat inútil, a punt de l'extinció; UM és la gasosa que és bona per mesclar, però insubstancial: només està pendent de la mescla. Queda tot un espai per cobrir, real i menys teòric, el de l'esquerra nacional, senzillament, l'esquerra d'aquí. Li falta una marca consolidada. Tenim quatre anys per fer-ho.

La nit electoral colonial és molt diferent d'altres nits electorals, com la de les municipals o la de les autonòmiques; en aquelles hi ha una gentada que entra i surt dels col·legis, gent que demana, gent que opina, gent que remuga... Avui no. Avui s'havia de decidir si sortia de president el bwana renouer o el simpàtic a Madrid, i Madrid és molt enfora, enforíssim: hi ha la mar pel mig, i després molts de quilòmetres per carretera, i després, que la majoria de gent de la colònia a Madrid hi té molt poques feines. Poquíssimes.

A un cantó de la plaça, el recompte confirma que la gent del poblet de la colònia no vol trui ni problemes, i el simpàtic s'imposarà sense dificultats. A l'altre, dins el bar arriben rumors que sí que el simpàtic guanya, però tampoc n'estan gaire pendents, perquè al Barça li acaben de fer el segon, després que hagués aconseguit empatar el partit. La nit electoral ja s'acaba, l'aigua cau de manera forta i intermitent, i el simpàtic ha guanyat. La gent desfila cap a cases, entre empipada i decebuda pel resultat: 1 a 2, i el Barça torna a estar a 8 punts.

La mallorquina s'ha d'espavilar com pot, perquè viure a la colònia és molt més difícil. I si és bunyolina, amb el batle que té, ho és més encara. Amb 20 anys -amb 19 i tot-, la nina mallorquina s'ha de presentar a les eleccions, no li queda més remei. No té temps per perdre, que de vegades va bé desconnectar una mica, al contrari que la nina espanyola, ja que aquella no veu la seva llengua perseguida, ni paga més imposts que ningú, ni tenia una escola que es desfeia cada vegada que bufava el vent, ni tampoc ha de destinar el 80% del seu sou a pagar els lloguers més car de l'estat; ni tan sols ha de pagar el peatge més car d'Europa -de fet, no n'ha de pagar cap-. Fins i tot, estic segur que cap possessió històrica del seu poble està segrestada pel Govern Espanyol perquè la Ministra hi vagi de vacacions.

La nina d'en Rajoy nom, diuen, Victoria Esperanza, i és tan sols una metàfora sense rostre. La nostra, la bunyolina, Esperança. Mateu Ramis per més senyes (ahir fins i tot estava una mica malalta). I és una de les candidates d'Unitat per les Illes. Té 20 anys, és de Bunyola i és la secretària d'organització d'Esquerra-Bunyola. Fa un any, amb 19, era la número 4 de la llista d'Esquerra al nostre poble. És, a més, membre de la Junta de l'Obra Cultural Balear, i abans també havia estat portaveu dels Joves de Mallorca per la Llengua.

Perquè lluny de la metàfora per guanyar unes eleccions més que perdudes, la nina de Bunyola ha de viure i conviure amb la llosa de ser espanyola i haver d'aguantar el tractament colonial del PP i del PSOE. Per això, quin remei, es presenta a les eleccions. Perquè no hi ha temps per perdre.

Demà vespre, al Casal de Cultura, acte d'Unitat, amb en Jaume Sansó, na Margalida Miquel, n'Esperança Mateu - secretària d'organització d'Esquerra-Bunyola, i també candidata- i en Pere Sampol.

'Allahu Akbar': Déu és el més gran, i en Z el seu profeta. Sense saber-ho, havia dit una heretgia, un pecatot, i abans de la condemna, l'espontani-socialista de l'escurabutxaques va intentar de redimir-me. 'Tu vols que guanyi en Rajoy?', 'ets de dretes?', etc. No hi ha res pitjor que un evangelista que ha begut una mica massa, i l'home, impotent, veient que no em convertiria, me demana: 'que ets, independentista? Idò voltros sou es cómplices d'en Rajoy! -s'animava l'home, davant la sorpresa de tothom-, sou basura, ets basura!'. Au, tranquil, que li vaig dir jo, no te passis, no mos passem. El mateix li digueren un parell dels que eren allà, que tranquil. Fins i tot la madona. L'abnegat militant socialista s'hi va posar, de tranquil, i va tornar a l'escurabutxaques, que no vota, però tampoc pensa ni diu heretigies anti-Z. Després, al cap d'una estona, va tenir el detall de demanar-me disculpes, acceptades com no podia ser d'altra manera, i la cosa va quedar aquí.

Ja estam que a les tantes de la nit d'un divendres es diuen moltes de coses, i no totes bones, i per això el fet no passa d'una anècdota, una mica lamentable si es vol, però que no és més que això. Tanmateix, és com s'ha plantejat la farsa de diumenge que ve, on els súbdits de la corona hauran de triar entre el feixisme i la ignorància del PP o la mediocritat infinita i ignorància del PSOE. Si jo fos espanyol, no aniria a votar: tanta de merda fa pudor. Per sort, aquí tenim Unitat.

29.2.08, 16:11 Central US Time

....sooo, da bin ich nun im Land der unbegrenzten Möglichkeiten. Mal kurz Zwischenbericht, was ich bisher so erlebt habe. Flug ist bisher alles glatt gegangen, nur sitze ich jetzt in Chicago O'Hare und warte auf meinen Anschlussflug nach Philly. Der hat 1 Stunde 46 Minuten Verspätung. Habe grade schon mit meinem Abholer telefoniert, das erste Wort Deutsch seit einiger Zeit.... Er meinte, dass es durchaus sein kann, dass man bei Inlandsflügen ganz schön lange warten kann – unter Umständen. Mein erster Flug, ein A 320, alles super, butterweiche Landung in Madrid, gleich Anschluss bekommen, diesmal ein A 340. Mir fiel beim Takeoff-Run wieder der Witz aus Airlinerkreisen ein: Warum hebt der A 340 ab? Wegen der Erdkrümmung..Haha. Aber schon ein riesen Eimer, dafür hat man in der Economy verdammt wenig Platz. Neben mir ein waschechter African American, kein einziges Wort gesagt, außer wenn er mal raus wollte oder so. Dann: Anflug auf O'Hare. Captain kündigt an, 2°C. Alles Wolken, irgendwann der Lake Michigan, und dann nur noch Stadt....der HAMMER....Es liegt Schnee, man merkt bei der Landung wieder die Energie des 340, nämlich als ihn der Captain ordentlich auf die Bahn rotzt. Ist halt kein Pappenstiel, so ein Riesenvogel. Naja, ausgestiegen, Customs. Netter Herr, schaut meine Dokumente an, bittet mich, noch einen Moment zu warten, weil die noch die ein oder andere Frage an mich hätten. Na toll. Erster Kontakt mit den freundlichen Einwanderungsbeamten. Ich komme in einen Raum, in dem schon andere Gestalten mit vermutlich ebenso ausländischen Namen, wie dem Meinen, warten. Ich werde aufgerufen, Officer Keane will wissen, was ich hier mache, ob ich wieder gehe, wie lang ich bleibe, ob ich Wehrdienst geleistet habe. Dann lässt er mich wieder gehen und wünscht mir einen angenehmen Aufenthalt. Ist wohl Routine bei Austauschbesuchern.

Chicago O'Hare ist ein geiler Airport, überall Fressbuden, Starbucks und natürlich ein Haufen Amis;) Ich überlege im Moment, ob ich noch ein Bier trinke. Vorerst ists das jetzt mal gewesen. Ich melde mich wahrscheinlich morgen früh wieder, weil ich nicht denke, dass ich mich heut Abend noch aufraffen kann, was zu schreiben. Bin jetzt schon total im Arsch. Doch, Bier ist denk ich keine schlechte Idee. Und dazu n Stück Pizza. Vorher mach ich noch ein paar Bilder. Tschüüß!

1.3.08, 12:38 Eastern Time

Kurzes Update: Ich bin gestern um ca. 22:00 hier in West Chester in meiner "elegant abode" angekommen. Bilder gibts auf meinem Flickr-Account. Die Landlady, Melissa, und ihr Vater, sind sehr nett und hilfsbereit. Gestern habe ich mein Auto in Empfang genommen, und werde jetzt gleich zur Rental Station nach King of Prussia fahren, um meinen Vertrag zu ändern. Ja, das Kaff heißt wirklich so.

Ansonsten, was gibt es zu sagen: ich habe ein bisschen Heimweh, das aber wahrscheinlich nur, weil ich mich hier noch ein bisschen überfordert fühle. Wenn erst einmal die Routine eingekehrt ist, und alle Formulare ausgefüllt sind, werde ich wahrscheinlich hier sehr gute zurechtkommen. Was allerdings scheiße ist: Ich vermisse mein Hasi.

Komisch ist auch, dass ich eine Email von der Frau Hein bekommen habe, dass meine Hausarbeit, und die Bücher, die ich im Amerikanistik-Sekretariat abgegeben habe, unauffindbar sind. Ich werde der Sache nochmal nachgehen, aber das Ganze ist schon wieder typisch Uni. Nichts funktioniert. Und das ausgerechnet einen Tag nach meiner Abreise. Da kann ich jetzt natürlich nicht mehr viel machen, außer die HA nochmal per Mail schicken.

Wie man sieht: Die Arbeit einer Frauenbeauftragten besteht also auch darin, Dozentinnen, die dank des tollen Förderprogramms in den Genuss einer Promotion oder Habilitation gekommen sind, das wissenschaftliche Schreiben beizubringen. Vielleicht wäre es so weit nicht gekommen, wenn man seine wissenschaftlichen Mitarbeiter nach wie vor ganz konventionell nach Qualifikation eingestellt hätte. Auf der anderen Seite: Eine gute Möglichkeit für junge unerfahrene Nachwuchswissenschaftlerinnen, ganz unbehelligt sich doch noch "Soft Skills" anzueignen, ohne unter den ganzen Studentinnen groß aufzufallen....

(nicht ganz ernst gemeint....)

Kommentare sind erwünscht, wer etwas davon verwenden will, bitte zuerst mit mir in Kontakt treten. Ich stelle alles gerne zur Verfügung, nur würde ich gerne davon erfahren!

Rezension zu “Die Offenbarung” von Robert Schneider

Position Paper zu “Mulholland Dr.”

Rezension zu “Der fliegende Berg” von Christoph Ransmayr

Referat “Literaturkritik im Vormärz und Jungen Deutschland - Heine als Kritiker”

Summary zu “Corpora and Language Learning”

Handout zu “Chicago and the Blues”

Hausarbeit: “Phrasal and Prepositional Verbs in Learner’s Dictionaries”

Heute ist mein Visum gekommen. Ich hatte ja vergessen zu erzählen, dass man beim US-Konsulat in Begleitung eines frankierten DIN-A5-Rückumschlages erscheinen muss. Ich dachte mir ja schon, dass der Umschlag dann für das Visum gedacht ist. Aber dass das Konsulat von 'God's Own Country' so mit meinem Reisepass umgeht, ist schon der Hammer: In dem Umschlag, der heute gekommen ist, steckte also mein Reisepass. Mit Visum drin. Sehr schönes Teil, mein Konterfei drauf, direkt neben Abraham Lincoln. Eine Ehre. Eine Seite danach haben sie meine Formulare, die ich auch für die Einreise brauch, zusammengefaltet und eingetackert. Das sieht seeeeeehhr Makeshift aus. Und das Beste: Der Umschlag war nicht mal als Einschreiben geschickt. Will heißen, wenn der Postbote - aus welchem Grund auch immer - den Umschlag verschlampt hätte, dann wär mein Pass samt Visum jetzt weg, und niemand könnte was machen. Tolle Sache, und äußerst professionell.

Naja. Ein anderes Thema, das mich im Moment beschäftigt, ist meine HA über David Lynch's Mulholland Dr. Ich bin ja eigentlich fertig, aber ich werde mich heute nochmal in die Bib setzen und versuchen, doch noch wenigstens die 10 Seiten vollzubringen (es sind im Moment 9,5). Vielleicht rennt mir dann ja auch der Jon über den Weg, dann kann der sich das Werk auch nochmal anschauen. Und wenn der sagt, dass es scho ok is, dann werd ich drucken und abgeben. Dann is mir das egal, man muss ja nicht zum Äußersten gehen, wenn es um Perfektionismus geht. Es hat aber dennoch Spaß gemacht, die Arbeit zu schreiben, auch wenn ich am Schluss schon sehr auf dem Schlauch stand, speziell was den Schluss anging.

(Haz click en la foto para ver el recorrido animado de la Vuelta al Mundo)

.

NORMAS PREVENTIVAS CONTRA LAS ENFERMEDADES TRANSMITIDAS POR AGUA O ALIMENTOS

Higiene del agua

1-     Utilizar siempre agua potable para beber, preparar alimentos, usos domésticos e higiene personal, como por ejemplo: lavarse los dientes. Se considera agua potable:

- Agua embotellada abierta en presencia del consumidor.

- Agua hervida durante un tiempo mínimo de 10 minutos dejándola enfriar en recipientes cerrados y limpios.

- Agua tratada con: tintura de yodo al 2% (es necesario esperar 30 minutos antes de consumirla). Si es agua clara son 5 gotas por litro, si es agua turbia, son 10 gotas por litro.

2-     Cuidado con los vasos: con frecuencia es más seguro beber directamente de la botella o de la lata.

3-     El agua del grifo caliente a una temperatura que no se pueda resistir con las manos es más segura que el agua del grifo fría, siempre en el caso de que no se pueda disponer de agua potable.

4-     No añadir hielo a las bebidas.

5-     Generalmente son seguras las bebidas como té, café o infusiones calientes: también vino, cerveza, zumo de frutas o bebidas gaseosas embotelladas y de marcas de fabricantes reconocidos.

 Higiene de los alimentos

1-     En general es necesario regirse por el principio de la Organización Mundial de la Salud: cuécelo, pélalo u olvídalo.

2-     No comer alimentos crudos: carne, pescados, mariscos, verduras, etc.

3-     Evitar comer fruta sin pelar y ensaladas. La fruta, pelala tú.

4-     Consumir preferentemente alimentos acabados de preparar.

5-     Evitar leche no esterilizada o no pasteurizada (en caso contrario hervir 15 minutos) y derivados lácteos.

6-     No consumir helados sin envase.

 ¿Qué hacer en caso de diarrea?

Lo más importante es mantener la rehidratación adecuada. Para ello se puede utilizar:

1-     Suero oral. Se disuelve un sobre en un litro de agua potable (la preparación es válida durante 24 horas)

2-     Si no se dispone de una solución de rehidratación oral comercial, se puede hacer de suero oral casero mezclando: 6 cucharadas tamaño café al ras de azúcar, 1 cucharada al ras de sal y 1 litro de agua potable.

 Distribuido por el Institut Català de la Salut, Direcci´d’Atenció Primària Ciutat Vella, Unitat de Malalties Tropicals, Importades i Vacunacions Internacionals, Barcelona. Teléfono (34) 93 329 44 95  

Esto es lo que recomiendan los médicos. Y en viajes cortos, sin duda que vale la pena seguir sus consejos. Para viajes largos, en cambio, nosotros actuamos de forma distinta. Sí, arriesgamos enfermarnos, pero tampoco podemos vivir pasteurizados dentro de un tetra brik.